UN ST JOAN CLÀSSIC A CERET

Per Sant Joan uns quants a Ceret a fer Barrancs.

Els que ens fotia pal anar fins a Guara per un cap de setmana i pq ja hem anat un cop aquesta temporada varem anar a la sempre segura zona de Ceret acompanyats dels ciclistes.

El dissabte un valor segur com les Anelles (Andreu amb 307SW encara nou, Roger “novato”, Sergi, Oriol el ressuscitat , U Ruano, Edu Ruano “novato” i Jordi Vida amb Q4) Tot i ser un barranc que ja em fet moltes vegades no avorreix gens, amb els salts buscats, un caudal garantit, amb alçades gens despreciable i el nou tobogan del últim rapel que gracies a uns vídeos del Marià d’un altre grup ens varem atrevir a fer. Els “novatos” un 10 els dos tot i alguna patinada. I com no una part del grup van fer el pardillo i van fer el retorn malament, un error clàssic com el barranc.

Al vespre es van incorporar l'Eli i el Marià i junts amb els ciclistes una mica de revetlla amb coca, petards i la música del festival que tenien muntat a Ceret.

Diumenge el Mas Calsan del que no tenim reportatge per falta de bateria a la càmera, ja no passarà més! Vam ser capaços de trobar els parkings i l'aproximació i el retorn de memòria, tot un miracle. Portava l'aigua justa, més aviat poqueta, però totes les poces plenes. Els tobogans del principi molt divertits com sempre, encara hi ha la corda que vam deixar fa 2 anys, un troç de una de les primeres cordes de 20m que vam tenir, comprada al Nus ... snif, snif ...

Després dels tobogans, el salts i a continuació, el rappel estret, un dels més estètics del Pirineu pel meu gust !!! I després la zona de pateo intermitja ... buf, buf ...

I per seguir, la novetat, vam trobat un salt de uns 16-17 metros aprox (més de 15 i menys de 20 segur) molt molt guapo !!! I ja després, la part final.

A la part final, l'U va fer els honors i com sempre va ser l'únic que va tenir cullons de fer el tobogan batejat amb el seu nom. "Perquè només el fa l'U aquest tobogan ?" us preguntareu ... doncs pq et fots una ostia del 15 a la recepció :-D

I bueno, un barranc que mai decepciona i que sempre està bastant desert ... una opció molt molt bona a una hora i mitja de bcn !!!

GUARA REMEMBER

Per Sant Joan, a Guara a fer barrancs! Peonera inferior el dissabte i Oscuros de Balced el diumenge. Anna Masclans, Riki, Mar, Kim, Anna Turtle, Rutx i Jorge. Leonsitu i Tucson.



El Peonera anava carregadet d'aigua (de poc la corrent ens xucla la Mar...) però el feien famílies senceres ! Accés a la primera i retorn fent dit i bastant el pardal (Els dos cotxes a dalt, en una suposada sortida directa).

A la nit, coca, cava, carneta a la brasa i cap petard (snif).

A l'Oscuros vam anar-hi tard, ja que l'efecte de la revetlla i les indicacions d'un barranquero, ens van aconsellar entrar-hi a les 12h per evitar les agències. Vam adoptar al Jorge, ovella saragossana descarriada (el seu company s'havia torçat el peu el dia anterior arrossegant 1 pota trencada al Gorgas Negras...) i.... cap a l'aigua !

Prou aigua, prou maco i sense gent ! Ràpel sota la cascada, tobogan dintre el caos, Tobogan estret fent un remember de l'Anna FolK, amb la meva ajuda inestimable... (o sigui, amorrada espectacular amb ulleres trencades contra la cornisa de pedra) i saltets finals.

UN TEMPS JUSTET...

Dissabte 16 i Diumenge 17 de juny. Estrets de Pinyana i Estrets de Pinyana too. Anna, Kim el diumenge, Rutx i el Tucson.

Arribem a Senterada (Pallars Jussà) just per dinar, els núvols cobreixen tot el cel, però sembla que se’ns respectarà la tarda. Tenint en compte que volem fer un barranc curtet, l’Anna i jo decidim arriscar-nos. Tres quarts d’hora de pista fins al poble de Pinyana (mig camí acompanyats per una Guineu famolenca i, per variar, amb sol), deu minuts buscant algun camí que baixi fins al riu (ja sentim la remor de l’aigua !) i un quart d’hora de camí ortiguer (amb serp inclosa) fins a l’aigua.



Torna a tapar-se el cel, pinta lleig! Però ja estem aquí, per tant, ens posem el neopre i cap a l’aigua! El barranc és molt bonic, calcari de parets estretes i altes. Un ràpel amb un gorg molt estètic, un salt prou maco des d’una repisa i dues badines allargassades. S’obren les parets i amb 10 minuts trobem el cotxe.

Anem a dormir a la Pobla de Segur, al càmping Collegats. Poca gent encara. El Kimet arriba a l’hora de sopar. Anem a dormir d’hora, l’endemà toca un barranc més potent!

Plou bastant durant la nit (i tenim tot el material estès !), ens aixequem i descobrim un dia bastant lleig... Fem un café i comença a plovisquejar, sonen les trompetes de retirada, però, després del croissant sembla que el temps s’estabilitza. Com que no ens podem arriscar i el Kim no ha fet el Pinyana, repetimos !!! i a més amb combinació de cotxes. La Guineu encara ens espera al poble de Pinyana, però tampoc ens acompanya a fer el barranc. El descens, igual que el dia anterior, no ha pujat gens el nivell de l'aigua.









Salt de la papallona...

I AQUEST FINDE?

Doncs aquest finde res de res, a Barcelona tenim el Sonar i un espectacle cultural d'aquesta magnitud no es pot deixar perdre, així doncs, enviem el Vida perquè ens ho expliqui tot i disfruti de l'experiencia. El Marià, em sembla recordar, que se'n va a l'aigua, però diferent, a sota i en bombons (perdó: bombones)

Els Vinent potser surten a fer barrancs, ja ens explicaran que fan.

I jo? jo no puc fer barrancs perquè per uns dies canvio d'activitat i me'n vaig a descobrir Euskadi en bicicleta, ja ho explicarem.

Bon cap de setmana a tots els que feu barrancs.

Next meeting: Saint Jhonny (ask for details)

LA VINI ÉS UNA SANTA

Dilluns 4 de Juny de 2007, Fornocal - Bigo, Andreu, Vida, Marià i el Q4 i el 307 i la Vini de conductora !

La nit no ha estat propicia, plovia a intervals i a quarts de set estava plovent i hem d’avortar la operació Mascún, el Marià no li agrada i s’arrossega per la tenda amb resignació. Mentre esmorzem pensem alternatives per fer el dia d’avui i no baixar tant d’hora. Ens costa però ja tenim barranc !!! el Fornocal. La guia diu que es fa en una hora d’accés, entre tres i quatre de descens i en 15-20 minuts de retorn, que amés, coincideix amb el que vàrem fer ahir, així que ja el coneixem.

En aquest barranc s’imposa la combinació de cotxes, abandonem el 307 al lloc on vàrem sortir ahir de l’altre barranc ple de bosses i amb el Q4 enfilem carretera amunt fins al pàrquing d’entrada. Al pàrquing de baix ens trobem un Terrano de la Guàrdia Civil i suposem que estan dins del barranc.

La guia diu que l’aproximació son 3 km a peu perquè hi ha una barrera, però al arribar, veiem que la barrera esta allí però que no hi ha cadenat, a més el mapa ensenya que des del pàrquing al que no es pot arribar en cotxe l’accés és immediat. El dilema es planteja ràpidament, dubtem si fer un tros mes en cotxe o no. I si quan tornem la barrera esta amb cadena? A més el cotxe de la Guàrdia Civil no es dona bon rotllo.

La resposta és la Laia, les bambes de barrancs que porta li fan mal i decideix que no farà el barranc. Així doncs amb el cotxe fem la pista que ens porta a l’entrada per fer l’accés immediat i ella se’n va amb el cotxe a la sortida. Ens vestim ràpidament al costat de l’altre cotxe de la Guàrdia Civil, ells també fan combinació de cotxes ;-) i busquem el camí d’accés. Un altre barranc sense ressenya i amb la nostra habitual orientació entrem al barranc pel mig fent un accés estrambòtic però que algú ja ha fet perquè està mig equipat. I entrem al barranc els quatre amb la jaqueta a la motxilla, i així serà fins al final del barranc encara que l’aigua està molt freda.

La gorja és estreta però molt bonica, no te res espectacular però és molt mantingut amb trossos molt estrets, desgrimpades curioses, algun saltet en mig d’una roca que no rellisca gens i una aigua gèlida que ens fa córrer en busca del sol que ens acompanya a trossos al barranc.

El dia passa i anem avançat al llarg del barranc, sense pressa però sense pausa i al cap d’unes dos hores llargues retornem al pont on sortim i ens trobem a la Guàrdia Civil, que no s’han adonat de la jugada, i la Laia.

Ens canviem, mengem alguna cosa i comencem a enfilar el llarg camí de retorn cap a Barcelona mentre ens perjurem que tornarem per repetir aquest barranc i treure’ns l’espina del Mascún algun dia. A més avui mirant la guia hem descobert mil i una possibilitats d’aquesta serra, llàstima que quedi tant lluny.

El retorn cap a casa ens descobreix la poca capacitat de pensar que tenen alguns. Des del Càmping rio Vero a Barbastre hi ha una súper carretera nova i ben asfaltada que ens sorprèn. Ens pensem que arribarem bastant d’hora a casa però l’estupidesa humana xoca amb les nostres ganes de dutxa. Encara que sembli increïble ningun gestor d’obres pensa en la gran quantitat de persones que treballen a Barcelona i que hauran aprofitat el pont per marxar i el camí de retorn es un rosari d’obres que ens atura mitra hora a raima i cosa d’una hora al voltant de Tàrrega. Un desastre, una targeta vermella pels que no pensen en això i pel pobre xaval que estava amb el pal de parar i avançar i no es fixava en el diferent volum de cotxes que hi havia en una banda i l’altre de la carretera.

L'ORGULL DE L'ESTRETOR OBLIGADA

Diumenge 3 de Juny de 2007, Palomeras del Fornocal i Estrechos del Gorgonchón i Fornocal - Vini, Bigo, Andreu, Vida, Marià i el Q4

Ahir ens vàrem adormir massa d’hora i a les 8 del matí, més o menys, ens aixequem com les gallines. El matí transcorre amb calma fent un cafè, dormint més (alguns) i fent un esmorzar-dinar cap a les 12 del migdia per intentar fer alguna cosa senzilla a mitja tarda.

Ens costa moltíssim posar-nos les piles, alguns s’entesten en dormir més i fer la migdiada (el récord el fa l’Andreu amb unes 15 hores de dormir en intervals) i, per fi, ens activem i en dirigim a fer el barranc triat: Palomeras del Fornocal.

El barranc és curt, una hora, amb un accés i retorn absurds. Entrem havent-lo vist des de dalt i comprovant que és molt curt però també molt estret. No ens defrauda ni molt menys, és un barranc ideal per passar la tarda, distret, fresquet i que ens desperta. El retorn és molt tranquil i amb el Marià recuperem el cotxe de l’accés que estava mig quilòmetre més amunt d’on hem sortit.

La meva idea era aprofitar el dia d’avui per fer el Gorgonchon, del que n’havia sentit mil històries i no el coneixia i em feia gràcia. Així doncs agafem el cotxe i ens anem cap allí on ens abandonen, només entrarem el Marià i jo. En 20 minuts estem a l’aigua i en menys d’una hora i mitja un altre cop al cotxe.

El barranc curt i intens, com un bon cafè; només dos ràpels i un que té miga desprès d’un passamà. El ràpel en diagonal en una mini possa (per estreta) i plena d’escuma però sense cap problema. Des d’aquest ràpel al final un tros nedant per una gorja estreta i profunda que ens porta al final, abans d'acabar, un mini sifó sense complicacions ens porta a la sortida on celebrem el barranc amb una birrilla que portava dins el neoprè i una parella que ens trobem allà i que flipen amb la nostra ocurrència d’entrar amb una birra al barranc, no se perquè s’estranyen.

Només ens queda tornar al càmping i fer un megasopar per agafar forces, demà toca el Mascún !!!

Palomeras del Fornocal







href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYJHkC8Diuz-PwOS7Nfjy7bJ-Ru_lO0XKeS27uZAZZ-Dge_Kvvd34qp-iHrs7hKNijQPcxZAeOd01yOHaAZSr7_A3Hph_s2f6LwjERKP00oUT7m5yXyJZ_zIdjPMWh_ilsyzX6XHX9SZQ/s1600-h/PalomerasFornocal4.JPG">



Estrechos del Gorgonchón

DESMITIFCANT EL GORGAS NEGRAS ...

Dissabte 2 de Juny de 2007, Gorgas Negras - Vini, Bigo, Andreu, Vida, Marià i el 307

Les sis del matí i sona el despertador, dono una altre volta dins el sac buscant alguna raó per tornar a dormir però avui no n’hi ha cap, als meus companys els costa una mica més entendre això i poc a poc les parpelles s’aixequen i veiem que és de dia, que tenim son, que fa fred i que tenim una mandra impressionant però avui sembla que serà un bon dia.

La mecànica de sempre: despertar-se, vestir-se, esmorzar, fer la motxilla i una curtíssima aproximació en cotxe (5 minuts) , motxilles a l’esquena i cap amunt. En dues horetes estem a Nasarre i saludem al sempre present tío Julián (un saludo!), una horeta més tard arribem a l’entrada del Gorgas Negras.

Són les 10 del matí, una bona hora per despertar-se o entrar a treballar, però nosaltres ja portem més de tres hores de tute. Un altre cop els neoprens i els dubtes davant d’un barranc que recordem intens, bonic i llarg, molt llarg.

Comencem la singladura en mig d’un aigua gèlida i una roca que patina moltíssim i així anem fent, el barranc està molt diferent de l’altre cop que el vàrem fer fa cinc anys. Porta molta més aigua i els primers ressalts son molt distrets, l’aigua baixa amb força i ens permet gaudir dels remolins com mai ho havíem fet.

Els salts no tarden a aparèixer i un a un anem entrant a l’aigua. No els recordo tant baixos: és perquè hi ha més aigua o és que en els últims anys m’he curtit massa i ja no em fa tant de respecte? Alguns els anem a buscar i els allarguem un metre, dos però és que sempre en volem més, i més.

La Laia no sempre ho veu del tot clar i en alguna ocasió ens demana que li traguem la corda, la intentem convèncer sempre de que es pot saltar, de que no passa res, però ella no ens creu: INCRÈDULA.

En un dels salts tirem les motxilles a baix i la Laia ens reclama la corda per rapelar, ens mirem i ens espantem, però resulta que encara ens en quedava una a dalt, ella rapela i jo salto des del lloc més alt on em deixa aquest barranc.

Entre salt i salt alguna paradeta al solecito per reconfortar el cos del fred i menjar alguna cosa; entre salt i salt, bastant resalts, alguns més complicats, altres més fàcils i ja cap al final aigua, molta aigua, en forma de badines que ens obligaran a nedar i nedar.

Acabem el Gorgas i empalmem amb el Barrasil per arribar al càmping, ja portem unes 8 o 9 hores fent activitat i ens queda el més dur, mentre apurem les últimes reserves de galetes, de birra, mirem distrets unes cabres que passegen jugant perillosament amb la gravetat.

El Barrasil és un barranc tonto, sense res d’especial, més que algun ressalt tonto i no el faríem sinó fos perquè és la forma més ràpida de tornar a casa, al nostre palau de plàstic. Anem avançat desperdigats, cadascú a lo seu, pensant en el que toqui mentre travessem el riu, intentem no caure-hi i nedar el mínim possible, però ja al final, portem unes 10 hores de barranc, una immensa badina de 200 metres, que recordàvem de l’altre cop, se’ns marca com a frontera. La corrent ens mou poc a poc i algun esforç més, ens porta l’altre riba on trobem un caminet que al cap d’uns estoneta ens deixa al pont i d’allí al càmping en 2 minuts.

El resultat? 11 hores de barranc, increïbles però duríssimes. Tenia moltes ganes de repetir-lo, m’ha deixat un sabor agredolç, però és que un barranc d’aquestes característiques es fa dur, cansat, i per molt bonic que sigui, acabes fins als collons de l’aigua i la mare que et va parir per fotre’t en aquets freagos, però així son les coses i, encara avui, no ho sabem evitar.

Ens queda un dubte per la posteritat, que ja porta dos barrancs rondant-nos pel cap: quina diferència hi ha entre un be i un a ovella? la resposta de l’equip: les primeres fan Beeeeeeeeee i les segones ... són mudes ;-) (li haurem de preguntar a la wikipedia)