Els que ens fotia pal anar fins a Guara per un cap de setmana i pq ja hem anat un cop aquesta temporada varem anar a la sempre segura zona de Ceret acompanyats dels ciclistes.
El dissabte un valor segur com les Anelles (Andreu amb 307SW encara nou, Roger “novato”, Sergi, Oriol el ressuscitat , U Ruano, Edu Ruano “novato” i Jordi Vida amb Q4) Tot i ser un barranc que ja em fet moltes vegades no avorreix gens, amb els salts buscats, un caudal garantit, amb alçades gens despreciable i el nou tobogan del últim rapel que gracies a uns vídeos del Marià d’un altre grup ens varem atrevir a fer. Els “novatos” un 10 els dos tot i alguna patinada. I com no una part del grup van fer el pardillo i van fer el retorn malament, un error clàssic com el barranc.
Al vespre es van incorporar l'Eli i el Marià i junts amb els ciclistes una mica de revetlla amb coca, petards i la música del festival que tenien muntat a Ceret.
Diumenge el Mas Calsan del que no tenim reportatge per falta de bateria a la càmera, ja no passarà més!Vam ser capaços de trobar els parkings i l'aproximació i el retorn de memòria, tot un miracle. Portava l'aigua justa, més aviat poqueta, però totes les poces plenes. Els tobogans del principi molt divertits com sempre, encara hi ha la corda que vam deixar fa 2 anys, un troç de una de les primeres cordes de 20m que vam tenir, comprada al Nus ... snif, snif ...
Després dels tobogans, el salts i a continuació, el rappel estret, un dels més estètics del Pirineu pel meu gust !!! I després la zona de pateo intermitja ... buf, buf ...
I per seguir, la novetat, vam trobat un salt de uns 16-17 metros aprox (més de 15 i menys de 20 segur) molt molt guapo !!! I ja després, la part final.
A la part final, l'U va fer els honors i com sempre va ser l'únic que va tenir cullons de fer el tobogan batejat amb el seu nom. "Perquè només el fa l'U aquest tobogan ?" us preguntareu ... doncs pq et fots una ostia del 15 a la recepció :-D
I bueno, un barranc que mai decepciona i que sempre està bastant desert ... una opció molt molt bona a una hora i mitja de bcn !!!
Per Sant Joan, a Guara a fer barrancs! Peonera inferior el dissabte i Oscuros de Balced el diumenge. Anna Masclans, Riki, Mar, Kim, Anna Turtle, Rutx i Jorge. Leonsitu i Tucson.
El Peonera anava carregadet d'aigua (de poc la corrent ens xucla la Mar...) però el feien famílies senceres ! Accés a la primera i retorn fent dit i bastant el pardal (Els dos cotxes a dalt, en una suposada sortida directa).
A la nit, coca, cava, carneta a la brasa i cap petard (snif).
A l'Oscuros vam anar-hi tard, ja que l'efecte de la revetlla i les indicacions d'un barranquero, ens van aconsellar entrar-hi a les 12h per evitar les agències. Vam adoptar al Jorge, ovella saragossana descarriada (el seu company s'havia torçat el peu el dia anterior arrossegant 1 pota trencada al Gorgas Negras...) i.... cap a l'aigua !
Prou aigua, prou maco i sense gent ! Ràpel sota la cascada, tobogan dintre el caos, Tobogan estret fent un remember de l'Anna FolK, amb la meva ajuda inestimable... (o sigui, amorrada espectacular amb ulleres trencades contra la cornisa de pedra) i saltets finals.
Dissabte 16 i Diumenge 17 de juny. Estrets de Pinyana i Estrets de Pinyana too. Anna, Kim el diumenge, Rutx i el Tucson.
Arribem a Senterada (Pallars Jussà) just per dinar, els núvols cobreixen tot el cel, però sembla que se’ns respectarà la tarda. Tenint en compte que volem fer un barranc curtet, l’Anna i jo decidim arriscar-nos. Tres quarts d’hora de pista fins al poble de Pinyana (mig camí acompanyats per una Guineu famolenca i, per variar, amb sol), deu minuts buscant algun camí que baixi fins al riu (ja sentim la remor de l’aigua !) i un quart d’hora de camí ortiguer (amb serp inclosa) fins a l’aigua.
Torna a tapar-se el cel, pinta lleig! Però ja estem aquí, per tant, ens posem el neopre i cap a l’aigua! El barranc és molt bonic, calcari de parets estretes i altes. Un ràpel amb un gorg molt estètic, un salt prou maco des d’una repisa i dues badines allargassades. S’obren les parets i amb 10 minuts trobem el cotxe.
Anem a dormir a la Pobla de Segur, al càmping Collegats. Poca gent encara. El Kimet arriba a l’hora de sopar. Anem a dormir d’hora, l’endemà toca un barranc més potent!
Plou bastant durant la nit (i tenim tot el material estès !), ens aixequem i descobrim un dia bastant lleig... Fem un café i comença a plovisquejar, sonen les trompetes de retirada, però, després del croissant sembla que el temps s’estabilitza. Com que no ens podem arriscar i el Kim no ha fet el Pinyana, repetimos !!! i a més amb combinació de cotxes. La Guineu encara ens espera al poble de Pinyana, però tampoc ens acompanya a fer el barranc. El descens, igual que el dia anterior, no ha pujat gens el nivell de l'aigua.
Doncs aquest finde res de res, a Barcelona tenim el Sonar i un espectacle cultural d'aquesta magnitud no es pot deixar perdre, així doncs, enviem el Vida perquè ens ho expliqui tot i disfruti de l'experiencia. El Marià, em sembla recordar, que se'n va a l'aigua, però diferent, a sota i en bombons (perdó: bombones)
Els Vinent potser surten a fer barrancs, ja ens explicaran que fan.
I jo? jo no puc fer barrancs perquè per uns dies canvio d'activitat i me'n vaig a descobrir Euskadi en bicicleta, ja ho explicarem.
Dilluns 4 de Juny de 2007, Fornocal - Bigo, Andreu, Vida, Marià i el Q4 i el 307 i la Vini de conductora !
La nit no ha estat propicia, plovia a intervals i a quarts de set estava plovent i hem d’avortar la operació Mascún, el Marià no li agrada i s’arrossega per la tenda amb resignació. Mentre esmorzem pensem alternatives per fer el dia d’avui i no baixar tant d’hora. Ens costa però ja tenim barranc !!! el Fornocal. La guia diu que es fa en una hora d’accés, entre tres i quatre de descens i en 15-20 minuts de retorn, que amés, coincideix amb el que vàrem fer ahir, així que ja el coneixem.
En aquest barranc s’imposa la combinació de cotxes, abandonem el 307 al lloc on vàrem sortir ahir de l’altre barranc ple de bosses i amb el Q4 enfilem carretera amunt fins al pàrquing d’entrada. Al pàrquing de baix ens trobem un Terrano de la Guàrdia Civil i suposem que estan dins del barranc.
La guia diu que l’aproximació son 3 km a peu perquè hi ha una barrera, però al arribar, veiem que la barrera esta allí però que no hi ha cadenat, a més el mapa ensenya que des del pàrquing al que no es pot arribar en cotxe l’accés és immediat. El dilema es planteja ràpidament, dubtem si fer un tros mes en cotxe o no. I si quan tornem la barrera esta amb cadena? A més el cotxe de la Guàrdia Civil no es dona bon rotllo.
La resposta és la Laia, les bambes de barrancs que porta li fan mal i decideix que no farà el barranc. Així doncs amb el cotxe fem la pista que ens porta a l’entrada per fer l’accés immediat i ella se’n va amb el cotxe a la sortida. Ens vestim ràpidament al costat de l’altre cotxe de la Guàrdia Civil, ells també fan combinació de cotxes ;-) i busquem el camí d’accés. Un altre barranc sense ressenya i amb la nostra habitual orientació entrem al barranc pel mig fent un accés estrambòtic però que algú ja ha fet perquè està mig equipat. I entrem al barranc els quatre amb la jaqueta a la motxilla, i així serà fins al final del barranc encara que l’aigua està molt freda.
La gorja és estreta però molt bonica, no te res espectacular però és molt mantingut amb trossos molt estrets, desgrimpades curioses, algun saltet en mig d’una roca que no rellisca gens i una aigua gèlida que ens fa córrer en busca del sol que ens acompanya a trossos al barranc.
El dia passa i anem avançat al llarg del barranc, sense pressa però sense pausa i al cap d’unes dos hores llargues retornem al pont on sortim i ens trobem a la Guàrdia Civil, que no s’han adonat de la jugada, i la Laia.
Ens canviem, mengem alguna cosa i comencem a enfilar el llarg camí de retorn cap a Barcelona mentre ens perjurem que tornarem per repetir aquest barranc i treure’ns l’espina del Mascún algun dia. A més avui mirant la guia hem descobert mil i una possibilitats d’aquesta serra, llàstima que quedi tant lluny.
El retorn cap a casa ens descobreix la poca capacitat de pensar que tenen alguns. Des del Càmping rio Vero a Barbastre hi ha una súper carretera nova i ben asfaltada que ens sorprèn. Ens pensem que arribarem bastant d’hora a casa però l’estupidesa humana xoca amb les nostres ganes de dutxa. Encara que sembli increïble ningun gestor d’obres pensa en la gran quantitat de persones que treballen a Barcelona i que hauran aprofitat el pont per marxar i el camí de retorn es un rosari d’obres que ens atura mitra hora a raima i cosa d’una hora al voltant de Tàrrega. Un desastre, una targeta vermella pels que no pensen en això i pel pobre xaval que estava amb el pal de parar i avançar i no es fixava en el diferent volum de cotxes que hi havia en una banda i l’altre de la carretera.
