DESMITIFCANT EL GORGAS NEGRAS ...

Dissabte 2 de Juny de 2007, Gorgas Negras - Vini, Bigo, Andreu, Vida, Marià i el 307

Les sis del matí i sona el despertador, dono una altre volta dins el sac buscant alguna raó per tornar a dormir però avui no n’hi ha cap, als meus companys els costa una mica més entendre això i poc a poc les parpelles s’aixequen i veiem que és de dia, que tenim son, que fa fred i que tenim una mandra impressionant però avui sembla que serà un bon dia.

La mecànica de sempre: despertar-se, vestir-se, esmorzar, fer la motxilla i una curtíssima aproximació en cotxe (5 minuts) , motxilles a l’esquena i cap amunt. En dues horetes estem a Nasarre i saludem al sempre present tío Julián (un saludo!), una horeta més tard arribem a l’entrada del Gorgas Negras.

Són les 10 del matí, una bona hora per despertar-se o entrar a treballar, però nosaltres ja portem més de tres hores de tute. Un altre cop els neoprens i els dubtes davant d’un barranc que recordem intens, bonic i llarg, molt llarg.

Comencem la singladura en mig d’un aigua gèlida i una roca que patina moltíssim i així anem fent, el barranc està molt diferent de l’altre cop que el vàrem fer fa cinc anys. Porta molta més aigua i els primers ressalts son molt distrets, l’aigua baixa amb força i ens permet gaudir dels remolins com mai ho havíem fet.

Els salts no tarden a aparèixer i un a un anem entrant a l’aigua. No els recordo tant baixos: és perquè hi ha més aigua o és que en els últims anys m’he curtit massa i ja no em fa tant de respecte? Alguns els anem a buscar i els allarguem un metre, dos però és que sempre en volem més, i més.

La Laia no sempre ho veu del tot clar i en alguna ocasió ens demana que li traguem la corda, la intentem convèncer sempre de que es pot saltar, de que no passa res, però ella no ens creu: INCRÈDULA.

En un dels salts tirem les motxilles a baix i la Laia ens reclama la corda per rapelar, ens mirem i ens espantem, però resulta que encara ens en quedava una a dalt, ella rapela i jo salto des del lloc més alt on em deixa aquest barranc.

Entre salt i salt alguna paradeta al solecito per reconfortar el cos del fred i menjar alguna cosa; entre salt i salt, bastant resalts, alguns més complicats, altres més fàcils i ja cap al final aigua, molta aigua, en forma de badines que ens obligaran a nedar i nedar.

Acabem el Gorgas i empalmem amb el Barrasil per arribar al càmping, ja portem unes 8 o 9 hores fent activitat i ens queda el més dur, mentre apurem les últimes reserves de galetes, de birra, mirem distrets unes cabres que passegen jugant perillosament amb la gravetat.

El Barrasil és un barranc tonto, sense res d’especial, més que algun ressalt tonto i no el faríem sinó fos perquè és la forma més ràpida de tornar a casa, al nostre palau de plàstic. Anem avançat desperdigats, cadascú a lo seu, pensant en el que toqui mentre travessem el riu, intentem no caure-hi i nedar el mínim possible, però ja al final, portem unes 10 hores de barranc, una immensa badina de 200 metres, que recordàvem de l’altre cop, se’ns marca com a frontera. La corrent ens mou poc a poc i algun esforç més, ens porta l’altre riba on trobem un caminet que al cap d’uns estoneta ens deixa al pont i d’allí al càmping en 2 minuts.

El resultat? 11 hores de barranc, increïbles però duríssimes. Tenia moltes ganes de repetir-lo, m’ha deixat un sabor agredolç, però és que un barranc d’aquestes característiques es fa dur, cansat, i per molt bonic que sigui, acabes fins als collons de l’aigua i la mare que et va parir per fotre’t en aquets freagos, però així son les coses i, encara avui, no ho sabem evitar.

Ens queda un dubte per la posteritat, que ja porta dos barrancs rondant-nos pel cap: quina diferència hi ha entre un be i un a ovella? la resposta de l’equip: les primeres fan Beeeeeeeeee i les segones ... són mudes ;-) (li haurem de preguntar a la wikipedia)